Des de fa un llarg temps, es van introduint noves concepcions i pràctiques dins les aules. Models d'innovació i renovació com es va comentar en anteriors entrades del present blog, basades en el canvi de metodologies, recolzades per la instrumentalització d'eines tecnològiques amb l'objectiu de cridar, captar l'atenció de l'alumnat i apropant-se al context que li envolta, fent servir la digitalització com a font d'ensenyament o el que avui en dia es coneix per gamificació.
Però, són molt els professionals que es dediquen a l'ensenyament que aboquen per un plantejament que va més enllà del canvi metodològic i, que requereix molt de compromís i cooperació d'entre tots els integrants que comporten el sistema educatiu. Començant per l'alumnat i totes les esferes que estan al seu voltant fins a arribar als alts càrrecs que ocupen el cim de la jerarquització a l'educació. D'aquesta manera, "s'ha de deixar de banda la fragmentació disciplinària, perquè pot ser que millori l'ensenyament però, d'altra banda, no es facilitarà que cresquí l'educació" (Bonafé y Anaya, 2021).
Tenint en compte aquesta perspectiva, des del Congrés d'Innovació Educativa de
les Illes Balears 2019 es va proposar que la innovació vengués de la mà dels
canvis precedits en els continguts, les metodologies i l'organització del
centre. En definitiva, han d'estar de manera sistemàtica, organitzada i
planificada, donant-li així sentit a l'escola del segle XXI (2021).
Pel que fa, la situació de pandèmia (COVID 19) ha fet que tot el món girés envoltant de les TIC per continuar mantenint la comunicació i establir una normalitat dins d'un caos que ningú sabia com manejar. I, gràcies a aquestes, l'educació d'alguna manera va poder continuar oferint la connexió amb milers d'estudiants quan encara no es tenia clar la tornada a l'estudi presencial. Un canvi al qual ens hem hagut d'adaptar forçosament sense claudicar, que també ha comportat debilitats a l'àmbit familiar, pel que fa al factor socioeconòmic per no poder afrontar aquesta situació davant la falta de mitjans dels quals, els més beneficiats han estat els sectors digitals (Area y Adell, 2021). Però, com a docents i com a part del sistema educatiu, el repte no està només en afrontar la innovació tecnològica sinó més bé, en fer un canvi en el rol docent-alumnat i, al currículum que engloba les competències que s'han d'assolir per tal d'introduir les anomenades destreses del segle XXI. Així doncs, es podria parlar d'un alumnat més competent en matèria de gestió emocional, habilitats socials i conductuals per afrontar les dificultats dels nous temps. És a dir, prendre a l'alumnat com a centre d'atenció integral i de manera individual, tenint en compte totes les esferes de la seva vida. A més, per tal d'aconseguir-ho s'ha de tenir una actitud predisposada com a docent, fent equip i treballant en xarxa. On s'ha d'incloure la part jerarquitzada de la qual es parlava anteriorment -l'equip directiu i l'administració- perquè la seva dedicació ajudi al canvi en la transformació de l'espai i de les estructures, propulsin iniciatives de formació continuada del professorat, es practiqui la cultura del centre i es creïn espais on participin tots els agents que influeixin a l'educació dels alumnes.
Un exemple del que s'està parlant es pot reflectir en la Llei d'Educació de
Catalunya, la qual ha donat resposta a la demanda d'evolucionar cap a la
innovació pedagògica i, d'acord amb la demanda social. Així mateix, en la present
llei es defineix la innovació com a; "un procés planificat de millora
que asseguri que cadascú dels alumnes desenvolupa al màxim les seves
capacitats, assoleixin amb èxit els aprenentatges necessaris per la vida plena i, els coneixements
possibles per ser una persona culta, responsable i lliure"
(Generalitat de Catalunya, 2019).
Quant a la planificació, aquesta respon a la integritat de l'alumnat i ha d'estar dissenyada amb sentit de comunitat i de pertinença. Composta per actors – equips directius i docents- que liderin de manera pedagògica el projecte amb implicació activa i compromesa, actuant coordinadament i fent ús de la transversalitat i incloent altres actors com la família i l'Administració Educativa pel suport pressupostari dels canvis realistes i sostenibles plantejats.
En definitiva, una escola basada en projectes de vida que s'ajusti als nous
entorns pedagògics emergents i, que vagin a la par de l'evolució social. Que ensenyi a
l'alumnat a afrontar situacions de manera simulada a les quals
potser han d'enfrontar-se en la vida real. I, sobretot que tinguin el suport de tota la piràmide de
jerarquització de l'àmbit educatiu. Per tant, com a resultat s'aconseguiria
"un alumnat que vegi reflectida la millora de la qualitat en els seus
resultats d'aprenentatges" (Generalitat de Catalunya, 2019).
Referències
https://doi.org/10.15366/reice2021.19.4.005
https://www.youtube.com/watch?v=d2LwO3e0Xxk
No hay comentarios:
Publicar un comentario