Partint de la base que sempre m’ha
commogut l’idea del canvi de metodologia dins del sistema educatiu, vaig
decidir estudiar el Màster de Formació al Professorat i així, poder dedicar-me posteriorment aquesta
professió que, no només implica vocació per part de la persona, sinó una
responsabilitat i un compromís en totes les esferes socials de l’alumnat, ja
que de tu depèn, amb l’actitud que desenvolupis la teva feina, el que els
altres puguin adquirir i aprendre.
Des de que vaig començar la etapa
primària fins a dia d’avui, mai he deixat de formar-me. Ho he fet sempre amb l’idea d’aconseguir un bon treball,
però es pot dir que no he gaudit de la formació que estava rebent. Tenint en
compte la poca interacció grupal que hi havia dins de l’aula juntament amb la
quantitat de continguts, a vegades impartits sense sentit, i la metodologia
d’ensenyament per part del professorat, ha fet que em replantegi una nova forma
d’impartir classe com a futura docent.
Abans de començar el Màster, la meva
idea de canvi en l’educació estava basada només en els continguts, però estic
descobrint que totes les assignatures tenen un objectiu comú, “l’apoderament de
l’alumnat i el seu desenvolupament integral ”. De fet, que bé sona! Una
combinació on s’hi inclouen, d’una banda; als coneixements previs, les actituds
i la diversitat de capacitats, i de l’altra; la
cooperació, la gestió d’emocions i el pensament crític i
creatiu. Tot això, de la mà de l’ensenyament híbrid. Unes percepcions
significatives a tenir en compte i a reflexionar, a més, desprès d’haver passat
una gran pandèmia que a commogut a la humanitat.
Així mateix, fent referència a l’article
de Pérez i Soto, “Aprender Juntos a Vivir y explorar
la Complejidad. Nuevos Marcos Pedagógicos de Interpretación y Acción”, em trobo en total acord amb ells i
crec que el canvi és imminentment necessari, ja que en la societat contemporània en la qual
vivim encara es segueixen reproduint patrons de la època de la Industrialització
a les escoles.
La nova normalitat post pandèmia està
demanant uns escenaris socioeducatius on es doni més importància al context que engloba a l’alumnat que als continguts. Per això,
es parla d’una acció urgent, de repensar la teoria i la pràctica del currículum,
l’ensenyament, l’avaluació i la pròpia escola com institució. A més a més, fomentar i promoure la cultura pedagògica per
a crear espais de reflexió i “aprendre a aprendre” a través d’estratègies
conjuntes. De fet, mai abans s’ha treballat a l’escola la concepció de que ser vulnerable i reconèixer les teves
febleses comporta un aprenentatge que habilita a la persona amb resiliència i
apoderament, capaç de moure’s en escenaris amb seguretat i amb la percepció de
que dels errors s’aprèn. De no tenir por a l’equivocació i de compartir aquest
sentiment de cura i empatia cap als altres.
No obstant això, a l’àmbit educatiu
no s’ha de deixar de costat la importància de la creativitat individual, que
exposada a través del treball en conjunt pot portar a un món d’experiències
noves, investigacions i crear una aliança d’aprenentatges. Però, per aconseguir
tot això, ens trobem a l’era de les TIC i no passen desapercebudes davant
nosaltres, han vingut per a quedar-se i fer-nos la vida més fàcil. Com a
docents, les necessitem i tenim que capacitar a l’alumnat i a les seves
famílies perquè facin un bon ús
d’elles, com a eines pedagògiques i utilitzar-les com ensenyament híbrid.
I que dir de les avaluacions,
quan tots haurien de rebre un feedback i autoavaluar-nos, incloent professorat,
família i sistema.
En definitiva, tots aquest elements formen part de la nova concepció de sistema educatiu, que per mi com a futura docent suposen un repte amb moltes ganes d’afrontar-lo, però si fem equip, el canvi serà més fàcil.
Referències:
