Ben és cert que ens trobem al segle XXI i aquest es pot definir com l’era de la digitalització. En qüestió d’uns vint anys, hem passat de tenir un telèfon mòbil per nucli familiar, a que tot el nucli familiar en tingui un i formi part del nostre dia a dia, o que es pugui disposar d’un sistema robotitzat amb el qual des de qualsevol lloc de la terra es pugui controlar tot el sistema elèctric de casa teva. Cada dia, estem més xops de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i no es per menys, ja que tot això dóna sentit a l’evolució de l’esser humà com agent creador de noves formes de viure i relacionar-se amb la resta, a través de fonts tecnològiques.

D’aquesta manera, s’agafa l’idea de reflexionar sobre com estan canviant totes les esferes de la vida gràcies al món de les tecnologies i és una bona raó per a repensar noves formes metodològiques a l’àmbit de l’educació.

Imatge extreta d'internet

Al parlar d’educació, la figura que ens ve al cap és la del professorat. La qual cosa fa que ens replantegem com a futurs docents com ens resultarà moure’ns en els diferents escenaris d’aprenentatges fen ús de les TIC. Para fonamentar del que s’està parlant, s’ha agafat com a referència l’article basat en Un modelo Holístico de Competencia Docente para el Mundo digital, elaborat per autors com Linda Catañeda, Francesc Esteve i Jordi Adell. En ell es parla dels aspectes propis que ha de tenir en compte un docent, depenent a l’era en la qual es troba.

Per començar ha de ser “capaç de generar y gestionar pràctiques pedagògiques” (Esteve et al., 2018) relacionades amb exercicis teòrics-pràctics on l’alumnat pugui convertir-se en una persona autònoma en el seu propi aprenentatge. El docent tindrà el rol d’acompanyant durant tot el procés de ensenyament, per això elaborarà una planificació i desenvoluparà unes didàctiques prèviament per després gestionar-les a l’aula. A més, també ha de ser competent a l’hora d’establir avaluacions sobre els procés i resultats d’aprenentatges. D’alguna manera, es pot dir que és el que s’ha anat fent fins el moment, però ara ens trobem en escenaris que demanen a crits l’ús de les noves tecnologies a l’aula i un bon exemple és l’epidèmia a nivell mundial que vam patir fa dos anys i, l’únic recurs que ens va quedar per seguir mantenint-nos en contacte amb la institució educativa van ser les TIC. També, suposen una eina ràpida i fluida com a font rica d’informació per tot el contingut que es pot manejar, i que permet deixar al costat el suport material basat en el llibre de text. Per aquesta raó es presa en consideració, que “el docent ha de ser un expert en continguts digitals” (Esteve et al., 2018).

De fet, a les aules, les noves tecnologies estan sent rebudes positivament per tot l’alumnat. És així que, el/la professor/a ha d’apropar postures cap a l’alumnat, tenint un compromís d’entendre els mons de les noves tecnologies on es mouen els joves i ensenyar-los a utilitzar-les, donant un gir cap a camps pedagògics i conscienciar-los de que actualment les xarxes mouen masses i el bon ús d’elles ens puguin ajudar al canvi social. Tot i que, si es vol aconseguir una relació digital família-escola per ajudar a l’entorn del estudiant, considero que encara falta molta formació a la societat, sobretot en les famílies perquè aquestes ajudin als seus fills/es amb els deures i per reeducar-los en el bon ús de les TIC.

Continuant amb les competències que ha de tenir el professorat, afegeixo dues frases del article mencionat abans, que defineix molt bé la capacitat pràctic-reflexiva del docent; “el docent és capaç d’entendre la investigació- acció” és a dir, “saber treure profit de les xarxes digitals i les seves possibilitats de interconnexió per a enriquir aquesta investigació” (Esteve et al., 2018) i posteriorment implantar-les a l’aula. Així mateix, ha de ser apte per elaborar entorns enriquidors d’aprenentatges personals i organitzatius, es a dir, dissenyar espais propis que serveixen com “entorns personals de aprenentatge” (Esteve et al., 2018), anomenats a l’article com PLE (Sigles en anglès) on es recullin les unitats didàctiques creades per si mateix i on l’alumnat pugui accedir com una altra font d’informació. A més, s’ha de tenir una actitud disposada a treballar i compartir les eines i recursos fent equip, d’aquesta manera podrem aprendre de les experiències pràctiques i teòriques d’altres companys.

Per concloure, es pot dir que “el docent és l’encarregat de dissenyar l’aprenentatge” (Castañeda, 2020), a través d’una preparació i planificació prèvia de la matèria, fent ús de recursos, ja siguin creatius o híbrids, per que els continguts siguin rebuts positivament per part de l’alumnat, a més a més les xarxes socials són utilitzades mundialment y formen part del nostre dia, pel que fa a la comunicació. Per això, des de la Institució educativa, “s’hauria de formar ciutadans digitals, crítics, reflexius i compromesos” (Esteve et al., 2018).

Referències

Castañeda, L. (15 de junio de 2020) Un modelo Holistico de Competencia Docente para el Mundo Digital [archivo de vídeo]

https://www.youtube.com/watch?v=Xx2ui0-wbYc

Esteve, F., Castañeda, L. Y Adell, J. (2018) Un modelo Holistico de Competencia Docente para el Mundo Digital. Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado (RIFOP) 91 (32.1) Versión post-print de 9 de Marzo de 2018, recuperada el 19 de diciembre de 2021.

https://aufop.blogspot.com/2018/03/rifop-91-321-un-modelo-holistico-de.html